PETIT VIGNEMALE

Cop d'ull a la meteo i cap al Vignemale, penso que el dissabte ens deixarà caminar amb bon temps. La carrera comença divendres al matí preparant tots els trastos just per recollir la Mercè a les dotzei enfilar el port cap a França.

El camí del refugi de "OULETTES", em va portant vells records de les ascencions fetes allí, les baixades de nit i algunes aventures que mai s'obliden . Com sempre una pressió que ens afegim a l'aproximació és l'hora del sopar, ja que ens esperen a les 19h i començem un pel tard, així que amb les parades justes anem fent via.

El temps aquesta tarde és millor del que esperavem, el camí es va fent agradable i com és un pèl tard anem sols cap dalt, nomès un grup de 4 que van amb presas com nosaltres i un parell de despistats que han passejat fins al refu.

El llac de " GAUBE"  queda enrrera i poc a poc anem descobrint els racons d'aquesta vall tan guapa, les dues hores de camí es fan llargues ja i començem a tenir ganes d'arribar.

Sempre és una imatge al·lucinant la visió d'aquesta vessant del Vignemale, per a mi la mès salvatge del pirineu. El refugi nou em va sorpendre ja que no el coneixia ni n'havia sentit parlar de la reforma. El guarda  al arribar ens va dir que la meteo havia canviat i que donaven forts vents per l'endemà així que igual hauriem de canviar el pla inicial de pujar per les arestes.

Per no variar al matí vam començar ben aviat i el vent encara no havia donat senyals de presencia així que pensava que podriem fer la nostra travessa, l'únic que anava fatal eran els meus dolorits peus que no trobaven la manera de no fer mal. Poc a poc els vaig empènyer fins a la " Fourquette " per donar un respir.

Un cop aqui el vent va apareixer, primer de manera feble donant-nos temps de fer el pic dl Petit Vignemale
mentres el dia s'aixecava.

El cim d'aquest 3.000 va ser la recompensa del esforç que els meus peus i jo vam fer aquest dissabte, la Mercè com sempre va pujar amb el seu ritme sense parar

Arrosegant els meus munyons cara avall vaig trigar mes en baixar del refugi que en pujar-hi, així que poc a poc i sense cap mena de pressa, el diumenge seria un altre dia i que si tot anava bé l'aprofitariem pe escalar una mica com així va ser. Vaig acabar amb un aspecte poc saludable espero que la propera sigui millor.

L'enèsima parada del meu viacrucis per baixar... ah pe cert el vent va acabar apareixent i per sort no ens va trobar a l'aresta... aquesta hagues estat una altre historia ben diferent.