sábado, 12 de septiembre de 2009

ESCALADAS A L'ALT URGELL

Despres de la última obertura d'en Marcel a la cara nord de la Roca Narieda, la via "7 del 7", he aconseguit fer-li pujar per anar a repetir alguna de les bones vies que tenim a la comarca, així que el dijous comencem el nostre petit "stage" per la Xelo-Bam"

D'aquesta via pocas cosas quedan a dir, ja que despres del re-equipament s'ha convertit en una clàsica molt freqüentada, cosa normal ja que la via és molt interessant. Un recorregut lògic i força agradable.

Amb els pocs metres que hem escalat darrerament surtim molt satisfets d'aquesta bona via, així que una visita a les bases de Coll i a dormir aviat que demà volem continuar.

Encara que sembli extrany aquesta via d'ahir era la segona que en Marcel escalaba a l'Alt Urgell que no fos una primera ascenciò. Així que per fer una altre de bona ens decidim per la UES.

D'aquesta via havia sentit parlar moltes coses bones, però cap d'equivocada ja que la via és excel.lent. Una bona via equipada que a la segona part recorda una mica a alguna via de Roca Regina amb un recorregut molt ben trobat.

Una cosa que no podem negar és que l'Antonio
és un gran mestre obrint vies. La gran qualitat d'aquest itinerari ens va sorprendre bastant, ja que te una lógica brutal durant tota la via. Així que nomes cal dir que "Olè".



Despres de tants dies sense escalar gaire, estem bastant cansats quan baixem al cotxe així que ens fem un beure fresc i anem a devorar un bon menù que ens hem guanyat sobradament. Hem de buscar alguna cosa per aprofitar el matí de dissabte abans de que en Marcel torni a Monserrat.


Avui ens hem buscat un soci per que pugui tirar de nosaltres ja que anem una mica justos de forces, en Nacho s'ha presentat voluntari per arrosegar-nos per la via del "NIFO" i per enésima vegada tornem a la Narieda.
Una complicitat força gran, ja que els tres ens coneixem fà molts anys i sempre és agradable tronar a escalar amb amics de fa mès de vint anys.
En Nacho donant la cara en els llargs mès atletics de la primera part del Nifo, quina sort hem tingut que ha vingut disposat a teure les castanyes del foc. Així que abans que toqui el sol marxem cap al Tahussà per fer un bon dinar de fi de festa.










martes, 1 de septiembre de 2009

CRESTA DE SALENQUES-TEMPESTATS-ANETO

Després de dir-ho durant molt de temps, hem aprofitat aquests díes de bon temps per fer aquesta ascenció que teníem pendent. Així que el dissabte vam agafar l'autobús al migdia per poder fer l'aproximació amb tota la calma i poder gaudir d'un bon vivac al Coll de Salenques.

El camí fins el Coll de Sallenques és ple de gent fins al Pla d'Aigualluts un cop ens dirigim cap al "Ibon de Barrancs" ja només trobem dues persones que hi pugen fent un passeig, el camí ja comença a ser més pesat i el terreny es va convertint en una tartera de grans blocs que ens porta al peu de les pendents del Coll de Salenques.

El vivac al Coll és un bon mirador per disfrutar del paissatge a més d'un bon lloc per poder agafar forçes per gaudir d'aquesta cresta llarga i espectacular.


Diumenge, comença el dia amb un espectacle genial, encara que no gaire aviat ja que fins les 7:00 no ens decidim a sortir del sac, no tenim pressa així que anirem fent.


Un cop decidits ens activem amb la vista de l'Aneto al fons del circ.


L'escalada de la cresta en general no és gaire difícil però no per distreure's gaire, de material ens hem decidit per 3 friends, 3 cintes i bagues llargues. En els punts claus sempre hi ha algún pitó.



Entre les Agulles de Salenques i el Margalida trobem trams força agradables i aeris on avancem amb facilitat abans d'uns llargs que porten al cim.


Durant tot el dia vam tenir una cordada d'uns nois d'Alacant que veníen al darrera amb els que ens anavem trobant i parlant alguna estona.
Les vistes del Margalida i el Tempestats amb les parets i el que queda de glaciar.



Una vegada pasada la"Brecha de Tempestades", ens queda un llarg que per mi és el més difícil de la via seguit d'un tram molt interessant de grimpada que porta a l'Espatlla d'Aneto.


Desde el cim de L'Espatlla d'Aneto 20 min ens separen del final de la via. L'esperat Aneto.
La Mercè disfruta d'aquest cim que durant tot el dia ens ha estat observant.


La baixada pel glaciar cap al pas del "portillón" és igual de llarga que sempre i no s'acaba mai, així que ens ho agafem amb calma ja que els meus peus comencen a estar força espallats, les vistes són espectaculars.

Aquesta vegada el glaciar m'ha enganyat ja que no el recordava tan gran, jo diria que l'altra vegada estava en pitjors condicions i semblava que li quedava poca vida.


Arribant a la Renclusa els peus s'accelerent pensant en la possibilitat de beure i menjar alguna cosa ja que el cos no dóna per gaire més.